GUIA PER AL COMENTARI DELS POEMES

El goig que suposa copsar el sentit d’un poema prové d’una lectura atenta, i s’adquireix la major part de les vegades d’una pràctica lectora, de la capacitat d’interpretar i d’associar les imatges dins del poema o entre poemes, i també del coneixement de la tècnica poètica. Per a millorar aquesta competència lectora, vet ací una brevíssima introducció a alguns aspectes que conformen la poesia i que poden augmentar el nostre plaer de llegir-la o fins i tot de crear-la.

  1. En primer lloc convé familiaritzar-se amb la poesia oïda, ja siga acudint a recitacions, o bé llegint els poemes en veu alta, teatralitzant-los en la mesura de les nostres possibilitats.
  2. En el nivell fònic –sonor- intentarem definir el vers a partir de la seua longitud: nombre de síl·labes, i subratllarem l’enorme importància dels accents, que són els que creen el ritme. La repetició de sèries de sons vocàlics o consonàntics entra en el joc poètic amb un significat de vegades intencionat. Les pauses necessàries també aporten significat.
      1. Convé revisar els següents conceptes: elisió (emmudiment), sinalefa, diftong, cesura, hemistiquis, hiatus, rima (masculina, femenina, consonant i asonant), versos isosil·làbics i anisosil·làbics.
  3. Els versos lliures o poemes en versicles no tenen les marques rítmiques pròpies dels versos regulars. Ací els factors morfosintàctics, l’eufonia i el simbolisme, entre d’altres, són els recursos que substitueixen i donen el ritme adequat al poema.
      1. L'eufonia (i la cacofonia premeditada) s'aconsegueixen amb l'harmonia vocàlica (al·literació i rima, principalment).
  4. En cada poema hi ha un eix temàtic o unitat de sentit que ajuda a determinar-ne el tema. Sobre els detalls aparentment confusos hi ha un fil temàtic conductor que respon a la motivació més important del text. El títol, si n’hi ha, sol facilitar el sentit. El tema sovint es presenta embolcallat entre una sèrie de temes que li donen suport d'alguna manera.
  5. Els motius secundaris del poema són també molt importants per tal com embolcallen la seua presentació i realitzen diverses funcions: serveixen de marc (un hort o jardí, etc.), de suport (exemples d'una afirmació feta, etc.), de contrast (colors, idees contràries, etc.), d’ampliació, d’intensificació, etc. del que considerem que és l’eix temàtic del poema.
  6. L’estructura temàtica d’un poema pot presentar-se fonamentalment de dues formes: com una estructura lineal, o amb una estratègia il·lativa. L’estructura lineal es produeix quan les situacions que planteja un poema no tenen cap relació de dependència, de manera que si s’afegeixen més unitats o se n’elimina alguna de les que hi ha, el poema no perd el seu sentit. O siga, superposar elements temàtics autònoms i independents entre sí, provoquen l’estructura lineal. Quant a l’estratègia il·lativa, aquesta la veiem si s’estableix una relació entre els diferents apartats del poema, lligats entre sí per un fil conductor que els fa dependre de l’anterior. En aquest cas, les parts són totes necessàries per a fer avançar el sentit.
      1. Hi ha dues estratègies més, que formen un esquema tancat, produït quan el poema comença i acaba parlant del mateix tema. L’una és l’esquema emmarcat, en què el poema reprén al final el tema inicial i el completa; l’altra és l’esquema circular, en què els darrers versos són una repetició dels primers.
  7. El clímax poemàtic s’aconsegueix per una tècnica d’organització dels elements temàtics i per uns efectes intensificadors distribuïts adequadament al poema a fi de generar uns resultats emotius positius o negatius. La idea és distribuir la tensió i la reflexió al llarg del poema per a crear efectes climàtics i anticlimàtics, o siga, detonants i reflexius, i aconseguir enganxar el lector des del començament perquè s’adone de la gravetat o complexitat del tema principal.
      1. Efecte anticlimàtic: la introducció del tema principal apareix al títol o als primers versos, i tot el text és una reflexió del locutor. El clímax és el detonant del poema per tal que el lector senta des del principi interés per llegir-lo.
      2. L'efecte climàtic funciona al revés: les reflexions del poeta condueixen a un clímax o detonant final.
  8. Les veus del poeta o el punt de vista són les diferents formes de presentar-se el poeta i de presentar la persona a qui es dirigeix. El lector ha de tractar d’esbrinar el sentit que pot tenir l’elecció per part del poeta d’un locutor o d’un altre. Les veus del poeta (actituds líriques) es poden classificar d’acord amb les tres persones gramaticals. Si utilitza la primera persona (jo, nosaltres), predomina la funció expressiva —d’emocions positives o negatives–. Si usa la segona persona (tu, vosaltres), implica la presència del destinatari textualitzat. Hi ha un “tu” apòstrofe —persona o objecte invocat: un senyal dels trobadors, un amor, la pàtria— i un “tu” espill —el desdoblament del “jo” poètic—, reflex del poeta. Si empra la tercera persona, l’autor pot fer des d’una simple descripció o retrat, una estampa o escena fins a la narració de fets o episodis (pot anar de la pura descripció a la narració).
  9. El dinamisme expressiu pot ser positiu o negatiu, segons que l’ordenació sintàctica mostre agilitat o pel contrari, lentitud. L’ús abundant de verbs, substantius i d’oracions simples, i del to apel·latiu-exclamatiu, el ritme accentual amb versos curts generen un dinamisme positiu. L’ús d’adjectius, adverbis i oracions subordinades, de reiteracions i paral·lelismes, generen un dinamisme negatiu en el poema. Val a dir que l'avanç informatiu d'un poema pot ser ràpid o lent.
  10. La tonalitat sentimental i les esferes lèxiques. En poesia les paraules perden el valor conceptual per a guanyar, en contacte les unes amb les altres, el valor poètic, suggeridor, molt més subjectiu. Revisant amb atenció el conjunt de paraules que tenen una mateixa relació semàntica –de significats- dins d’un poema, és com podem comprendre el món que pretén crear el poeta, les constants de la seua poesia. Un poema pot tenir més d’una esfera lèxica. Esbrinar la relació que mantenen les distintes esferes crea la tonalitat sentimental. Per exemple, al Poema de la Rosa als Llavis el mateix títol dóna la clau de les dues esferes lèxiques més importants: la rosa és l’element vegetal, i els llavis són una part del cos de la dona. La unió dels dos suggereix l’erotisme.
  11. Per acabar, destaquem les imatges i les metàfores. El procés que les genera conté un terme real i un terme imaginat, relacionats tan sols per alguna característica comuna que comparteixen. Buscant quins atributs del terme imaginat poden correspondre també a un objecte real, encara desconegut, és com arriba la solució i desapareix la incompatibilitat. Els atributs comuns poden ser de base lògica o racional –la metàfora-, però també de base irracional –la imatge-. La relació entre els dos termes que formen la imatge haurem de buscar-la a través del context literari i extraliterari del poema. Un exemple de metàfora il·lustrativa: granets de blat com espurnes de sol: terme real + terme imaginat. Un exemple d’imatge extreta de Salvador Espriu: “Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats / i l’aire passi com una estesa mà / suau i molt benigna damunt els amples camps”.

Resum del llibre d'Antoni Espí i Tomàs Llopis: Curs de poesia.
Ed. Laertes (Barcelona 1989)
Esquema dels punts per a comentar d'un poema:Caràt-Curs_de_poesia.jpg
1.Nivell fònic2.Marques rítmiques dels versos3.Eix temàtic i motius secundaris4.Estructura temàtica: lineal, il·lativa, emmarcada, circular5.Clímax poemàtic: climàtic, anticlimàtic6.Veus del poeta: 1a, 2a i 3a persona7.Dinamisme expressiu: positiu i negatiu8.Tonalitat sentimental i esferes lèxiques9.Imatges, metàfores i figures retòriques en general.10. Conclusió que refonga les idees exposades